Valoració de les eleccions catalanes 25N

Les eleccions al Parlament de Catalunya em deixen una doble sensació després de veure els resultats finals d’aquests comicis.

Hi ha una àmplia majoria de partits partidaris del dret a decidir tot i que no han arribat als 90 diputats. Aquesta xifra, que hauria representat amb claredat les dues terceres parts del nou Parlament, em semblava important com a punt de partida per convocar la consulta d’autodeterminació. No obstant els 87 diputats pro dret a decidir es queden a les portes dels 90, i a més sumen 39 diputats més que els diputats unionistes, el que igualment, es manifesta en un clar avantatge majoritari.
També guanya el País amb dues forces polítiques sobiranistes (amb diferents tons) que sumen 71 diputats contra els 14 que va haver-hi a la darrera cambra catalana. Bé per l’avenç nacional.
Tot i així, cal seguir treballant més desacomplexadament i amb més coordinació entre forces sobiranistes, per engrandir la gran massa social que ha de portar l’estat català a esdevenir una realitat.

Per altra banda, em sembla important i positiu que tant la primera com la segona força política al Parlament, siguin partits d’obediència catalana. Un element de normalitat democràtica que ha costat 30 anys a arribar i que hauria de consolidar-se com a model d’alternança política pel futur. Quin sentit té l’alternança amb altres partits polítics que no mirin pels interessos de Catalunya? Ben poca pel futur d’aquest petit gran País.

És evident que hi ha un clar retrocés numèric del nombre de diputats de Convergència i Unió tot i imposar-se per més del doble de vóts respecte la segona força. Un retrocés que els rivals polítics ja s’han afanyat a atribuïr amb gran frivolitat a les retallades pressupostàries però que em sembla que no són només la causa del resultat.
Partint fa sis anys enrere d’unes eleccions on s’escollia tripartit o CiU, molts votants d’ERC, orfes de lideratge i escamats de tripartit-2 van votar Mas, mentre que votants socialistes que van veure un desgovern absolut en mans de Montilla van optar també per Mas, on dels 48 diputats dels que es partia, es van sumar 14 diputats fruit del vót útil d’aquests perfils de votants.
En el moment en què ERC renova les seves estructures i escull un carismàtic Oriol Junqueres per liderar el partit, els vóts cedits a CiU tornen al seu orígen.
Però presentar-se a unes eleccions amb un projecte polític diferent i nacionalment més ambiciós, on el viratge ideològic ha estat la gran novetat programàtica de la oferta política del 25N, ha fet també recular els votants socialistes que no han vist clara la proposta del dret a decidir.
Una foscor que també s’ha alimentat des de les estructures de l’Estat espanyol i des del joc brut utilitzat pel diari El Mundo contra el candidat Mas però que hagués estat punt de mira el qui hagués estat president de la Generalitat de torn. No perquè fos l’Artur Mas.
I sí, la contenció econòmica del Govern també hi ha contribuït, però mentre a Europa la crisi s’ha endut una pila de governs, a Catalunya ens hem erigit en l’oasi europeu en aquest sentit.
Tot i així, també caldrà valorar el format de la campanya electoral i la nitidesa del missatge llançat, on segur que podem trobar elements a millorar, tant des de Catalunya com des d’Esplugues.
En conclusió, la devallada no ha estat fruït d’una sola circumstància sinó d’una sèrie de circumstàncies  acumulades que han dut a aquests resultats.

Ara sols queda esperar i veure quin Govern es constitueix, el qual forçosament haurà de ser de coalició per tal de donar estabilitat parlamentària a l’acció de govern i assegurar el ple desenvolupament del dret a l’autodeterminació de les catalanes i els catalans.