CUP, Junts pel Sí i el Procés

Primer van ser les grans mobilitzacions proindependència, després arribaria la consulta convocada pel President Mas, on en aquella ocasió, únicament va ser la CUP de David Fernàndez qui en primera instància va donar suport al President per desencallar-la davant la negativa d’ERC de donar-hi suport per ser de fireta tot i que més tard s’hi sumés.

Antecedents

Més tard va arribar la convocatòria electoral guarnida de candidatura transversal i encarnada en Junts pel Sí, que recollia les grans tendències ideològiques d’aquest petit gran país, des de socialistes fins a demòcratacristians, des d’actors i gent de la cultura fins a gent del món de l’empresa i l’economia. Una candidatura a la que aquells que inicialment havien donat suport al 9N es van desmarcar justificant que ho fèien per recollir vóts d’aquells qui dèien que mai votarien Junts pel Sí; és a dir, d’aquells que en moments excepcionals votarien primer l’eix esquerra-dreta a l’eix nacional, i sota aquesta premisa la CUP trencava la unitat d’acció política que representava la candidatura liderada per Romeva. Fins i tot en alguns moments vaig arribar a pensar que podria haver estat una bona estratègia, però el temps em diu que no i que el fet de no voler sumar amb JxS era l’embrió d’una acció política més centrada en l’eix social que en l’eix nacional, especialment durant una curta legislatura que ha d’estar marcada d’una manera prioritària per la dotació de les estructures d’Estat que hem volgut la majoria dels votants.

L’opulència de la clau

Les negociacions han estat i segueixen sent un estira i arronsa on aparentment Junts pel Sí ha estat fent concessions per tal de facilitar l’acord amb la CUP d’un Antonio Baños amb una certa altivesa puntualment mostrada. Tinc la sensació que la CUP està jugant amb JxS i que li importa ben poc tot el procés legislatiu d’investidura quan fa declaracions dient que vóten un no tranquil. Em transmeten la impressió de què ells van al seu ritme i la resta, el món de la majoria, és com a mínim, ignorable. No deixen de manifestar l’opulència a la clau de la governabilitat que tenen, estan fent màrqueting i no política.

La importància dels noms

Però l’espectacle no ha quedat aquí. Em sorprèn la constant contradicció de la CUP insistint durant tot aquest temps en què els noms no són importants sinó el procés, però els primers que han donat importància, en aquest cas al nom d’Artur Mas, han estat i segueixen sent ells. Amb tot aquest enrocament semblen no adonar-se el que moltes veus de les classes mitjanes d’aquest País estan començant a qüestionar-los (i a deixar de veure’ls amb la simpatia que va causar l’acció política de Fernàndez i Arrufat), i és que sense Artur Mas, una part molt important de la ciutadania de Catalunya, no aprovaria una independència amb els motors en marxa. I els agradarà més o menys, però el nostre país té una realitat, i és aquesta. I tot plegat, sense parlar de l’actiu que suposa el President Mas a nivell internacional (tema al que caldria dedicar-hi una altra nota).

Respecte a la majoria

S’ha reiterat per activa i per passiva que la CUP no pot imposar amb un 20% dels vóts independentistes, el nom del candidat de la opció majoritària. Doncs ho veig així també. Segur que a sectors de JxS el candidat Mas no convenç, però el que no es podrà negar a JxS i d’una manera especial a Romeva, és que per activa i per passiva, en debats i preguntes de la premsa, sempre s’ha defensat de forma unitària i compacta que el candidat era el President. Però és que vaig més enllà, a la resta del món civilitzat, els partits frontisa, aquells que tenen la clau, condicionen les decisions polítiques perquè tenen aquesta força, però en cap cas canvien el candidat de la opció majoritària. I pretendre això, és viure en un món que res té a veure amb el nostre. Potser aquesta és, la gràcia d’un moviment assambleari que sembla ansiós de decidir, assambleàriament també, el moment històric que estem vivint.

Solucions

Cal desencallar urgentment aquesta situació que ja està posant dels nervis a més d’un i més de dos catalans. Cal aprendre les dinàmiques parlamentàries per part de tots sense renunciar a l’estil de cadascú. Cal eficàcia parlamentària pel moment històric al que hem arribat. Cal deixar la baralla que aplaudeixen els enemics de la causa sobiransita. I cal també, que deixem els egocentrismes de les organitzacions polítiques, i posem per sobre per sobre de tot, aquest petit gran País nostre. Per això la majoria hem votat opcions independentistes, i per això el lideratge d’aquest procés, transversal en la seva causa, i institucional en les seves formes, ha de correspondre a la opció majoritària independentista representada al Parlament de Catalunya.