Comencem a explicar Europa?

Arran dels resultats obtinguts en les passades eleccions al Parlament Europeu, els nervis de més d’un s’han posat sobre la taula per les conseqüències que poden comportar. Ha passat a l’Estat espanyol amb en Rubalcaba i també a França o Gran Bretanya, on Hollande qüestiona ara el rumb de la UE mentre Cameron intenta desmarcar-se del bipartidisme europeu intentant bloquejar l’elecció de Junker com a president de la Comissió Europea.

Tinc seriosos dubtes que partits burocratitzats com els de Rubalcaba, Rajoy, Cameron o Hollande siguin capaços d’haver entès realment el missatge que ha llançat la ciutadania contra aquesta manera de governar basada en l’economia i en molta menor mesura en la resta de polítiques públiques. Bàsicament perquè l’organigrama és tan gran, hi ha tants interessos creats a les pròpies entranyes d’aquests partits, que seguirant oblidant que l’interès general ha de ser el motor de qualsevol partit polític. Això sí, clamaran al cel perquè l’extrema dreta obté representació a Brusel.les (o l’extrema esquerra grega i el mateix Podemos). Que no ens preocupi tant l’extrema dreta perquè segurament sigui la manera ràpida de què els partits tradicionals facin la revisió que els toca fer.

Mentrestant a Catalunya una Convergència i Unió que més o menys ha aguantat l’estampida republicana, ha estat incapaç d’acumular suports electorals molt especialment, per la presència d’Unió al Partit Popular Europeu i els dubtes més que raonables de què es posin seriosament amb el tema de la independència o de compartir l’eurodiputat d’Unió mitja legislatura amb Coalición Canaria. Una coalició que tampoc no he entès en aquest moment trascendental pel futur de Catalunya.

I la gran premiada Esquerra Republicana que ha aconseguit superar a la federació nacionalista gràcies en bona part a un discurs clar i nítid, i un candidat que ha caigut molt bé entre totes les edats. Això sí, la jubilació per Ernest Maragall estarà assegurada.

I de tot plegat què? Doncs que les eleccions haurien hagut de ser més entre famílies europees que no pas entre partits «nacionals». Perquè noms com Junkers, Schulz, Verhofstadt, Keller o Tsipiras sonen a rotund desconegut entre la majoria de ciutadans, a l’igual que l’adscripció de cada partit a una família diferent.

Així doncs, quan comencem a explicar com va Europa?